El Blog del Camí

3res Jornades de portes obertes!

Publicat el 13 Febrer 2016

Avui hem celebrat les terceres jornades de portes obertes al Camí i enguany també a VEIE Tordera! Al llarg del tot el dia heu pogut conèixer els professionals del Camí i del VEIE Tordera, que han estat acompanyant i informant a les famílies, a nens i adults dins un caire de festivitat.

Al matí hem començant obrint les portes a les 10h i els més matiners s’han endinsat a l’univers del VEIE, més concretament al món del foc amb el drac Crack i han conegut a una persona molt especial, única i molt important. Tots junts hem treballat a través del cos i del joc amb les diferents emocions.

I després de la pausa per dinar hem obert portes de nou amb la companyia de Cuncurulla, artistes, dansaires, acròbates i músics que ens han deleïtat amb un gran espectacle de circ, música i dansa! Ens han fet tenir l’ai al cor, ens han impressionat, ens han fet ballar i cantar i sobretot, ens han fet passar una estona molt divertida, compartida amb petits i grans!

Després de tanta feina hem omplert l’estómac amb un bon berenar!

 

Taller el drac emocionat!

Publicat el 27 Octubre 2015

Bones! 

Aquest dissabte varem participar a la 3era Fira del conte de Tordera. Que sabeu què varem fer? Varem explicar la història del drac emocionat! 

10468442 1083718508306141 2959120803961686157 n

 

12039408 1083718571639468 3765346215396127979 n

 

1503414 1083718621639463 3531951186042837449 n

 

Aquí us deixem el conte del Drac emocionat!

 

EL DRAC EMOCIONAT

Conta la llegenda que fa molts anys, en el regne dels dracs, hi havia un drac al qual tots els altres escoltaven sempre perquè era el que feia que tot estigues en pau. Aquest es deia Bufallums.

Durant molt de temps, el regne estava tranquil, ja que el Drac Bufallums ajudava a què les emocions dels altres dracs estiguessin bé a partir del foc que treia pels queixals, el qual no era el típic foc que tots coneixem i que ens han explicat en altres contes, sinó que aquest era diferent, perquè depenia de l’emoció que notava en el seu cos o que necessitaven els seus companys, ell el treia per la boca en forma de diferents colors. El foc groc per l’alegria, el blau per la tristesa, el vermell per la ira, el verd pel fàstic, el negre per la por, i així amb les altres emocions. Per això el nom de Bufallums, ja que il·luminava totes les emocions amb el seu color.

Vet aquí que un dia, un Drac d’un altre regne que tenia enveja del Drac Bufallums va presentar-se davant d’ell per tal de robar-li aquest poder que tenia d’il·luminar les emocions amb el color adient. Aquest Drac es deia Malifetes i tenia el poder de robar les emocions dels altres amb la seva cua màgica. Els altres dracs van intentar enfrontar-sea ell però sense bons resultats, ja queels hirobava les emocions i es quedaven sense forces i sense saber que fer.
Va arribar el moment en què esvanenfrontar el Drac Bufallums i el Drac Malifetes. Va ser una lluita ferotge però al final el Drac Malifetes va poder robar les emocions del Drac Bufallums i el va deixar molt dèbil.


Durant dies, els diferents dracs i el Drac Bufallums no sabien quina emoció tenien i això feia que no poguessin reaccionar.

Fins que un dia, el Drac més menut del regne, el qual s’havia amagat durant l’atac del Drac Malifetes, va dir-li al Drac Bufallums: “Busca en el teu interior les emocions que penses que t’ha robat i allí les trobaràs”.

El Drac Bufallums li va fer cas i tanca'n els ullsvacentrar tota la seva atenció en el seu interior i va trobar les emocions que creia que havia perdut. Quan ho va aconseguir va poder tornar a il·luminarqualsevol emoció amb el seu color. Ho va explicar a tots els altres dracs que van fer el mateix i tots vantrobarles seves emocions i fins i tot van aconseguir el mateix poder del Drac Bufallums. I va tornar a regnar la pau en el Regne dels Dracs

Sempre que et trobis perdut buscar en el teu interior i trobaràs la resposta.

 

Iban Niubó

 

 

L'adolescència

Publicat el 01 Octubre 2015

 

Conceptes importants en la relació amb adolescents

-Consciència d’estil comunicatiu:

És important ser conscient de com els pares es comuniquen amb els seus fills adolescents. Hi ha estils comunicatius que tot i ser formulats des de la bona fe, l’única cosa que fan és generar conflictes i no ens ajuden a millorar allò que realment ens hauria d’importar més com a pares: el cultiu d’una relació adequada amb el nostre fill i el conèixer-lo de veritat. Solen ser hàbits relacionals i comunicatius establerts per repetició inèrcica i solen estar formats per detalls que ens passen desapercebuts i que si aprenem a posar-hi el focus d’atenció, ens poden ajudar a millorar les relacions a casa.

Alguns d’ells són: L’atenció negativa, els missatges en segona persona, les negacions i les preguntes.

-L’atenció negativa-

L’adolescent, amb tot el seu farcell de canvis, es troba amb la necessitat de ser, sentir-se lliure i decidir per ell mateix; però, al mateix temps, sent pànic cada cop que ha de fer o prendre una decisió sol. Quan es troba en aquesta situació té dues opcions: o enfrontar-se a aquesta por i prendre la decisió o delegar en els pares aquesta decisió.

L’adolescent que s’acostuma a prendre l’opció de delegar la responsabilitat de la decisió no és encara prou madur per fer-ho de la manera correcte i enfrontant-se amb les seves pors, llavors, la manera que troba per fer-ho és provocant als pares perquè li substitueixin en la responsabilitat d’haver de prendre les seves pròpies decisions. I els pares, de bona fe, piquen a les provocacions aconsellant, castigant, reprovant, restringint... que no deixen de ser diferents formes de donar atenció negativa.

L’esquema sol ser el següent:

Se li acudeix al noi o noia, la idea de prendre una decisió responsable per ell mateix.

. Li envaeix una sensació de pànic.

            . Fa alguna cosa que sap que provocarà als seus pares, perquè siguin ells qui prenguin la decisió.

            . Els pares responen dient-li que es porti bé, supervisant, renyant, donant la seva aprovació, etc.

Així, donem atenció negativa cada vegada que decidim pel nostre fill, cada vegada que li resolem un problema que pot resoldre ell, cada vegada que entrem en el seu joc o caiem a la trampa d’una provocació generada per evitar que ell prengui una decisió... Aquest procés es repeteix una vegada i una altra per inèrcia un cop queda instaurat l’hàbit relacional entre pares i adolescent i un cop aquest s’ha acostumat a rebre l’atenció negativa que necessita com si en fos addicte.

A més a més, aquesta atenció negativa els serveix, en ocasions, d’excusa per a topar amb el supervisor coercitiu (pare de bona fe o no però enfadat i/o pesat) que els ajuda a sentir-se rebels -per privació o limitació- quan en realitat aquesta coerció que senten és alleugiment per poder tenir un món o algú contra qui pagar la seva ràbia i inseguretat -la qual cosa sempre li dóna el punt èpic a aquesta etapa de la vida intensa emocionalment que anomenem adolescència-. Fins a aquest punt arriben les contradiccions en l’adolescent.

Què poden fer els pares davant d’això?

Primer de tot tenir clar dues normes:

. No fer pels fills el que ells poden fer per ells mateixos.

. Deixar de controlar les decisions que incumbeixen als fills; ans el contrari, ajudar i animar a que prenguin les seves pròpies decisions.

Els pares han d’aprendre que els seus fills necessiten començar a quedar-se “sols” amb les seves tasques i deures per tal que aprenguin a assumir responsabilitats. Quan els adolescents s’acostumen a rebre un tracte que llinda el servilisme, fan tot el possible per a què continuï.

Davant aquest quedar “sols”, l’adolescent respondrà amb xantatges de l’estil: “no t’importo”, “aquesta vida és una merda” o “és culpa teva” o potser ho resoldran tot amb un lacònic “passo” fins que algú es decideixi a resoldre la qüestió per ell.
Llavors els pares no han de desil·lusionar-se o frustrar-se davant el comportament negatiu del fill i no ho faran si entenen que allò que estan fent és traspassar el control de la situació al seu fill. Cal ser ferms en la decisió de no prendre les regnes, (quelcom no exempt de dificultats perquè és bastant possible que prendre les regnes és el que ha hagi hagut de fer sempre des que va néixer el seu fill) estar preparat i relaxat per entomar les contestacions de la millor manera possible i saber parar-se un mateix i no dir res. Perquè l’experimentació de desil·lusió i frustració serà el primer pas per a concedir a l’adolescent l’atenció negativa a la qual està acostumat.

Per tant, pares, no heu de lamentar-vos per ell, expressar alarma, fer preguntes, moure el cap, donar consells fins a l’extenuació... us heu de parar per deixar de reforçar la conducta irresponsable del vostre fill!

-Els missatges en segona persona, les negacions i les preguntes-

Els pares ajuden a suscitar els comportaments o conductes que els molesten dels seus fills de dues maneres: desencadenant-les abans que comencin i reforçant-les quan apareixen. El desencadenant sol ser una forma de missatge en segona persona o una pregunta. El reforç és l’atenció negativa.

Aquestes, són algunes formes específiques en què els pares solen estar desencadenant o reforçant el comportament que els molesta:

1)Els missatges en segona persona fan que la persona es senti acusada, ferida, enfadada, decebuda, etc. Els missatges d’aquest tipus fereixen quan són rebuts; pel contrari, els missatges en primera persona permeten expressar els sentiments sense ferir a ningú. Alguns missatges en primera persona són:

            . Em sento (emoció)... perquè (concretar de manera senzilla i clara el motiu)... i m’agradaria (concretar de forma simple i clara la solució)...

            . Em sento (emoció)... quan (concretar de manera clara i simple el motiu)... necessitava dir-t’ho

Formes de començar una conversació en primera persona són: Em sento..., M’agrada..., Desitjo..., Vull..., Vaig a..., etc.

Ull! Una frase pot ser en segona persona encara que comenci amb “em sento” o “vull”. Per exemple: “Sento que ho vas fer a propòsit” o “Vull que actuïs així” són frases en segona persona, mentre que “Em sento furiós quan utilitzes les meves coses” és una frase en primera persona. Els pares han de pensar com un dit. Si el dit apunta cap a ells, és una frase en primera persona; si apunta cap a l’altre, és una frase en segona persona.

2)Les negacions són d’utilització recurrent i automàtica. Sempre que els adults sentin la temptació d’utilitzar una frase negativa, han d’imaginar-se que estan perduts en una illa i que un pilot d’helicòpter fa una passada per a preguntar quines provisions desitgen que els hi tirin. El millor serà dir-li què és el que volen; si li parlen amb negacions (no vull perfums, no vull persianes, no vull una guitarra elèctrica signature, etc.) moriran d’inanició.

El No d’un pare a un fill té la particularitat d’incitar a fer allò que diem que no es pot fer. Els pares han d’abandonar les negacions fins que manegin amb facilitat les afirmacions ja que no sempre permeten expressar tot allò que pensem o desitgem fer.

3)Les preguntes no fan res més que pressionar al l’interlocutor perquè prengui la responsabilitat d’un sentiment o d’una idea que originalment pertany a una altra persona. Convé canviar-les per afirmacions.

Alguns exemples que podem provar: en comptes de; “On eres?”, proveu amb; “Estava preocupat per tu, perquè pensava que series a casa a les cinc” o en comptes de; “Has fet la teva feina?”, proveu amb; “Voldria saber si ja has netejat l’habitació” o en comptes de; “com tornaràs a casa?” proveu amb; “Em preocupa la teva seguretat i m’agradaria saber que tornaràs sa i estalvi” o en comptes de; “On t’agradaria menjar?” proveu amb; “Avui m’agradaria anar a menjar a un restaurant italià”.

-Palanca de canvi

Com deia al principi, els pares han d’aprendre a agafar consciència de com es comuniquen amb el seu fill i saber què és el que van dir abans que es donés la situació de conflicte.

“Si volgués que el meu fill digués paraulotes o m’insultés, què li diria?”.  

Fer-se aquesta pregunta és una bona manera de veure que potser els pares, a vegades, ajuden a que el fill exploti.

Us animo a provar de canviar la vostra manera de parlar i no només a casa ja que us pot servir per millorar el vostre estil relacional en qualsevol situació. Amb atenció positiva; estimulant i assertiva, missatges en primera persona i afirmacions que ens evitin fer preguntes que puguin generar conflictes innecessaris.

 

Xavier Garriga 

Psicòleg infantil i juvenil 

 

 

 

La Adolescencia

Publicat el 01 Octubre 2015

Conceptos importantes en la relación con adolescentes

-Conciencia de estilo comunicativo:

Es importante ser consciente de como los padres se comunican con sus hijos adolescentes. Hay estilos comunicativos que a pesar de ser formulados desde la buena fe, lo único que hacen es generar conflictos y no nos ayudan a mejorar aquello que realmente nos tendría que importar más como padres: el cultivo de una relación adecuada con nuestro hijo y el conocerlo de verdad. Suelen ser hábitos relacionales y comunicativos establecidos por repetición inércica y suelen estar formados por detalles que nos pasan desapercibidos y que si aprendemos a poner el foco de atención, nos pueden ayudar a mejorar las relaciones a casa.

Algunos de ellos son: La atención negativa, los mensajes en segunda persona, las negaciones y las preguntas.

-La atención negativa-

El adolescente, con todo su fardo de cambios, se encuentra con la necesidad de ser, sentirse libre y decidir por él mismo; pero, al mismo tiempo, siente pánico cada vez que tiene que hacer o tomar una decisión solo. Cuando se encuentra en esta situación tiene dos opciones: o enfrentarse a este miedo y tomar la decisión o delegar en los padres esta decisión.

El adolescente que se acostumbra a tomar la opción de delegar la responsabilidad de la decisión no es todavía bastante maduro para hacerlo de la manera correcta y enfrentándose con sus miedos, entonces, la manera que encuentra para hacerlo es provocando a los padres porque le sustituyan en la responsabilidad de tener que tomar sus propias decisiones. Y los padres, de buena fe, pican a las provocaciones aconsejando, castigando, reprobando, restringiendo... que no dejan de ser diferentes formas de dar atención negativa.

El esquema suele ser el siguiente:

Se le acude al chico o chica, la idea de tomar una decisión responsable por él mismo.

. Le invade una sensación de pánico.

. Hace algo que sabe que provocará a sus padres, porque sean ellos quienes tomen la decisión.

. Los padres responden diciéndole que se porte bien, supervisando, regañando, dando su aprobación, etc.

Así, damos atención negativa cada vez que decidimos por nuestro hijo, cada vez que le resolvemos un problema que puede resolver él, cada vez que entramos en su juego o caemos a la trampa de una provocación generada para evitar que él tome una decisión... Este proceso se repite una y otra vez por inercia una vez queda instaurado el hábito relacional entre padres y adolescente y una vez este se ha acostumbrado a recibir la atención negativa que necesita como si fuera adicto.

Además, esta atención negativa los sirve, en ocasiones, de excusa para topar con el supervisor coercitivo (padre de buena fe o no pero enfadado y/o pelmazo) que los ayuda a sentirse rebeldes -por privación o limitación- cuando en realidad esta coerción que sienten es alivio para poder tener un mundo o alguien contra quién pagar su rabia e inseguridad -lo cual siempre le da el punto épico a esta etapa de la vida intensa emocionalmente que denominamos adolescencia-. Hasta este punto llegan las contradicciones en el adolescente.

Qué pueden hacer los padres ante esto?

Antes que nada tener claro dos normas:

. No hacer por los hijos el que ellos pueden hacer por ellos mismos.

. Dejar de controlar las decisiones que incumben a los hijos; más bien el contrario, ayudar y animar a que tomen sus propias decisiones.

Los padres tienen que aprender que sus hijos necesitan empezar a quedarse “sólo” con sus tareas y deberes para que aprendan a asumir responsabilidades. Cuando los adolescentes se acostumbran a recibir un trato que linda el servilismo, hacen todo el posible para que continúe.

Ante este quedar “sólo”, el adolescente responderá con chantajes del estilo: “no te importo”, “esta vida es una mierda” o “es culpa tuya” o quizás lo resolverán todo con un lacónico “paso” hasta que alguien se decida a resolver la cuestión por él.

Entonces los padres no tienen que desilusionarse o frustrarse ante el comportamiento negativo del hijo y no lo harán si entienden que aquello que están haciendo es traspasar el control de la situación a su hijo. Hay que ser firmes en la decisión de no tomar las riendas, (algo no exento de dificultades porque es bastante posible que tomar las riendas es el que ha haya tenido que hacer siempre desde que nació su hijo) estar preparado y relajado por recibir las contestaciones de la mejor manera posible y saber pararse un mismo y no decir nada. Porque la experimentación de desilusión y frustración será el primer paso para conceder al adolescente la atención negativa a la cual está acostumbrado.

Por lo tanto, padres, no tenéis que lamentaros por él, expresar alarma, hacer preguntas, mover la cabeza, dar consejos hasta la extenuación... os tenéis que parar para dejar de reforzar la conducta irresponsable de vuestro hijo!

-Los mensajes en segunda persona, las negaciones y las preguntas-

Los padres ayudan a suscitar los comportamientos o conductas que los molestan de sus hijos de dos maneras: desencadenándolas antes de que empiecen y reforzándolas cuando aparecen. El desencadenante solo ser una forma de mensaje en segunda persona o una pregunta. El refuerzo es la atención negativa.

Estas, son algunas formas específicas en que los padres suelen estar desencadenante o reforzando el comportamiento que los molesta:

1)Los mensajes en segunda personahacen que la persona se sienta acusada, herida, enfadada, decepcionada, etc. Los mensajes de este tipo hieren cuando son recibidos; por el contrario, los mensajes en primera persona permiten expresar los sentimientos sin herir a nadie. Algunos mensajes en primera persona son:

. Me siento (emoción)... porque (concretar de manera sencilla y clara el motivo)... y me gustaría (concretar de forma simple y clara la solución)...

. Me siento (emoción)... cuando (concretar de manera clara y simple el motivo)... necesitaba decírtelo

Formas de empezar una conversación en primera persona son: Me siento..., Me gusta..., Deseo..., Quiero..., Voy a..., etc.

Ojo! Una frase puede ser en segunda persona aunque empiece con “me siento” o “quiero”. Por ejemplo: “Siento que lo hiciste a propósito” o “Quiero que actúes así” son frases en segunda persona, mientras que “Me siento furioso cuando utilizas mis cosas” es una frase en primera persona. Los padres tienen que pensar como un dedo. Si el dedo apunta hacia ellos, es una frase en primera persona; si apunta hacia el otro, es una frase en segunda persona.

2)Las negacionesson de utilización recurrente y automática. Siempre que los adultos sientan la tentación de utilizar una frase negativa, tienen que imaginarse que están perdidos en una isla y que un piloto de helicóptero hace un pase para preguntar qué provisiones desean que se los echen. El mejor será decirle qué es lo que quieren; si le hablan con negaciones (no quiero perfumes, no quiero persianas, no quiero una guitarra eléctrica *signature, etc.) morirán de inanición.

El No de un padre a un hijo tiene la particularidad de incitar a hacer aquello que decimos que no se puede hacer. Los padres tienen que abandonar las negaciones hasta que manejen con facilidad las afirmaciones puesto que no siempre permiten expresar todo aquello que pensamos o deseamos hacer.

3)Las preguntasno hacen nada más que presionar al el interlocutor para que tome la responsabilidad de un sentimiento o de una idea que originalmente pertenece a otra persona. Conviene cambiarlas por afirmaciones.

Algunos ejemplos que podemos probar: en vez de; “Donde eras?”, podéis probar con; “Estaba preocupado por tú, porque pensaba que estarías en casa a las cinco” o en vez de; “Has hecho tu trabajo?”, podéis probar con; “Querría saber si ya has limpiado la habitación” o en vez de; “cómo volverás a casa?” podéis probar con; “Me preocupa tu seguridad y me gustaría saber que volverás sano y salvo” o en vez de; “Donde te gustaría comer?” podéis probar con; “Hoy me gustaría ir a comer a un restaurante italiano”.

-Palanca de cambio

Como decía al principio, los padres tienen que aprender a tomar conciencia de cómo se comunican con su hijo y saber qué es el que dijeron antes de que se diera la situación de conflicto.

“Si quisiera que mi hijo dijera palabrotas o me insultara, qué le diría?”.    

Hacerse esta pregunta es una buena manera de ver que quizás los padres, a veces, ayudan a que el hijo explote.

Os animo a probar de cambiar vuestra manera de hablar y no sólo en casa puesto que os puede servir para mejorar vuestro estilo relacional en cualquier situación. Con atención positiva; estimulante y asertiva, mensajes en primera persona y afirmaciones que nos eviten hacer preguntas que puedan generar conflictos innecesarios.

 

 

Xavier Garriga 

Psicòlogo infantil i juvenil 

 

La por

Publicat el 23 Setembre 2015

Avui, us pengem unes pautes senzilles per ajudar als vostres fills a manejar la por: 

 
 

COM PODEU AJUDAR ALS VOSTRES FILLS

A MANEJAR LA POR?

  • Dibuixar les seves pors: si el nen té por d'algun monstre o animals és bo que dibuixi un o en faci una història. Si té por de les tronades, que escrigui un conte sobre els llamps i els trons.
  • Acceptar la seva por: Té dret a sentir por, tots som valents per algunes coses i al mateix temps tenim por d'alguna cosa.
  • Divertir-se amb la por: si l'espanta la foscor, pot utilitzar una lot i convertir-se en un intrèpid explorador de la selva. Si el que li produeix més por és la sang, pot imaginar-se coses que siguin del mateix color, però que li agradin, com tomàquet o globus....
  • Intentar que la por sigui més petita: és igual a què es té por, ja sigui alguna cosa real o imaginària... podem dir-li que hi ha molt gent que també té por de .... i s'han adonat que no passa res. Segur que ell també serà capaç de fer-ho!
  • Parlar-ne: és important que no ho mantingui en secret. Si la por és molt gran i ho passa molt malament, millor que ho comenti amb vosaltres. Així el podreu ajudar a comprendre el que està passant.
 
 

Pàgina 2 de 5

elcamitordera 📣📣📣📣ÚLTIMS DIES PER APUNTAR-VOS A LA SETMANA FELIÇ DE VEIE TORDERA! Truca'ns 659617749 @Aj_Tordera @btordera https://t.co/B204ymq4Ya
elcamitordera EL PROPER 16 DE JUNY! 📌Apunta't la data a l'agenda, al calendari, al mobil, a la pissarra, a la nevera.... reserva… https://t.co/84WunAYNfD
elcamitordera ¡Encara hi ets a temps! 📌 De 11h a 14h TALLER DE SUPERACIÓ! + informació: 659617749 o a info@elcamitordera.cat https://t.co/Mp43izmdhE